domingo, 25 de marzo de 2012

El so d'un teclat. ( Pel·lícula)

Breu resum del Film


Ens situam a Polònia en la pell d'un dels millors pianistes del moment,Wladyslaw Szpilman.
Al arribar a casa escolta juntament amb la seva família que Gran Bretanya i França declaren la guerra a Alemanya, la qual controla molt als jueus. 
A partir d'aqui, una sèrie de successos ocorren als jueus; se'ls limita les seves ganancies, llavors són obligats a identificar-se amb un braçalet.
Seguidament, la població jueva és tancada dins un ghetto del qual no hi caben tots, aquesta separació és establerta per un mur, on la seva entrada i sortida és molt controlada. Szpilman, una nit troba a un nin que intenta entrar però és plegat per els militars, i al intentar entrar aquests el maten.
Tendrà la sort de poder trobar una feina en un restaurant, mentre el seu germà venia llibres, el seu mateix germà, Henryk, és empresonat per el simple fet de ser jueu, però un amic de la família, l'ajuda a sortir.
Podem observar com la fam s'apoderava sobre el ghetto, a més una nova norma era establerta sobre els jueus, sols podien fer feina si tenien un permís. A través d'un amic, Szpilman aconsegueix aquests certificats, d'aquesta manera la seva família podrà fer feina i no seran empresonats, tot i així, mentre una nit estaven ja descansant, els varen fer recollir les seves mínimes pertinències i els varen mobilitzar a un pati replet de jueus, on cada moment, més camions venien cargats de persones. Fins que un dia els fan moure direcció a un tren, on segons diu la gent seran lliures,Szpilman salvat per el mateix policia que havia tret al seu germà, fuig i tornà a la ciutat enrunada,perquè resulta que aquell tren sols els hi portava la mort.
Al retornar al ghetto, es va dirigir al restaurant on treballava, allà es va trobar amb un home del qual va conviure amb ell durant 2 dies en un subterrani.
Seguidament, ens mostra com ell treballa per als alemanys, al principi transportava blocs, però no rendia i el varen moure a la dispensa, on un dia,un soldat va anunciar que els jueus podrien elegir un càrrec  per agafar 3 kg de arros i un kilo de pa, amb això els jueus aprofiten per fer un armament, i el pianista, aprofitarà l'ocasió per fugir d'aquesta situació, es dirigirà a casa Dorota, on podrà estar una nit, però la nit següent va dormir entre armament en la casa d'un amic.
Llavors el portaran a un pis, on durant un temps, l'aniran visitant, fins que una nit ell, va fer més soroll , i una veïna el va veure,al veure que era jueu,va alertar i ell va tenir que fugir. Per aquell temps, els pocs jueus que quedaven al ghetto van plantar cara a l'ordre nazi.
Al sortir del edifici, Szpilman comptava amb una direcció per cassos d'emergència,i s'hi va dirigir a ella.
Allà viurà en situació extrema per la falta de menjar, i bé perquè es troba davant un hospital nazi i una comissaria militar. Un dia, l'edifici és bombejat i ell fuig per el terrat, on un soldat casi el mata. Ell torna  al hospital que hi ha al costat d'on vivia.
Després tornarà a la seva antiga zona, a la seva casa, on troba una lata de menjar que quan l'intenta obrir, li cau i rodola fins els peus d'un capità nazi, que li proporcionarà menjar i la seva jaqueta després de sentir-lo tocar un vell piano que hi havia en la casa.
Quan els russos creuen les fronteres, els alemanys es despedeixende Varsòvia, on hi havia el pianista, ell quan veu als russos, s'hi atraca per estar a resguard,però al portar la jaqueta del capità nazi, el disparen fins adonar-se que no es nazi.
Llavors ell tornà a ser famós, i el capità el tornam a veure en un camp quan els jueus tornen a la seva ciutat.

El pianista, mor l'any 2000 a Varsòvia.


Descripció de 2 personatges.  

Wilm Hosenfeld: 
Aquest personatge és el capità nazi que ajuda a Szpilman.
Físicament, és propi de la raça area, cabells rossos, ulls blaus, i una estatura alta. Psicologicament, és un home tranquil, entenedor, solidari; al ajudar a Szpilman sense demanar res a favor, sols una música.






 


Henryk Szpilman: 

Germà de Wladyslay. Físicament, és un home d'uns 25/30 anys, cabells morenos, d'una estatura mitjana. Psicologicament, té un caràcter molt revolucionari, pessimista davant tota la situació.




Seleccionar dos fragments de la pel·lícula.

1. Primerament, em elegit aquesta escena perquè creiem que mostra amb la estupidesa que es mostra als alemanys, ens mostra, també com les persones, tot i que siguin persones, n'hi ha algunes que tenen una llibertat més que d'altres.
Ens estem referint, en l'escena que volen amagar els slotis i el rellotge.

2. Aquesta escena l'hem triat perquè mostra en la solitud que vivia el pianista, i essent un poc més subjectiu, ensenya la pròpia pel·lícula en una mateixa escena.

Correctament, ens referim a l'escena que es mostra en la fotografia, que correspon quan Wladyslaw fuig d'entre la multitud que entre dins els trens.

Biaix Ideològic.

Creiem que la pel·lícula és una clara critica al comportament estúpid dels alemanys, bé perquè quan ells hi surten, sempre surten creant alguna tonteria, en una exemplificació, fan ballar a la gent sense cap explicació lògica, més endavant, es mostra com beguts, volen matar, per simple diversió.
També mostra, el gran sofriment que sofreixen els jueus, la gran fam que han de viure i totes les seves dificultats.

El director
Va néixer el 8 d'agost de 1933a França, tot i que també origens a Polònia.
Va sobreviure al camp de concentració nazi d'Auschwitz, tot i aixi, ha creat diferentes pel·lícules de les quals ha guanyat un Oscar  i un Globus d'Or a millor director.

Filmografia:


Altres films.

La llista de Schindler.jpgLa llista de Shindler.

La pel·lícula tracta sobre un industrial del qual aprofita primer la ma d'obra barata dels jueus, però després acabara gastant unes fortunes per salvar la vida de unes 1200 persones.
Persones de les quals en acabar, els hi entrega una màxima:
"Qui salva una vida,salva el món".




El ultimo tren a Auschwitz.

Uns 680 jueus són embarcats en un tren d'animals camí a Auschwitz, en un viatge de 6 dies, on la fam, la sed i la calor creen un estat de nerviosisme que fa que la gent decideixi fugir,però el temps passa i el camp, cada vegada és més aprop. 















Opinió.

Personalment, la pel·lícula ens ha agradat , no tan sols per la seva gran escenografia, també per tota la trama que hi mostra. 
Explica molt bé la situació del moment, ja que no tan sols mostra una cara, mostra també la vida dels alemanys durant aquell feixisme.
En quant a la música, ens ajuda a entendre, que la gran passió, si s'estima, mai es perd.


Bibliografia

·Wikipedia                            ·Youtube(videos)                 ·Google(imatges)         
     ·Les nostres ments(estructuració.

Pocs Supervivent Soporten Els Records

Avui, des dels establiments periodístics Brownsis S.L. mostrem les experiències de    Roman Abarate, registrades durant una entrevista duta a terme farà ja uns 15 anys aproximadament, un dels soldats que va lluitar per la seva pàtria a les trinxeres francesa durant la Primera Guerra Mundial.

Brownsis – Bon matí Abarate, presentat.
Roman Abarate – Bon matí, hem dic Roman Abarate, tinc 87 anys i visc a Clermont des de que vaig néixer.
BS – Perfecte, així com veiem a la foto, podries explicar-nos si la teva forma física va ser una de les aptituds que van determinar la teva supervivència?
RA – Doncs, si. Durant el servei militar solia ser el millor soldat en tots els aspectes, no només en l’estat físic, també psicològic. Degut a això, suposo, vaig ser el primer dels meus companys en rebre les indicacions del govern militar francès per atendre les seves necessitats respecte als conflictes que estaven apunt de passar entre Alemanya i els nostres aliats.
BS – Podries detallar-nos aquestes indicacions?
RA – El govern militar hem va enviar una carta un mes antes de començar la primera de les batalles, rondant la meitat de Juny, en la qual s’hem deia que hem dirigís a Paris on vaig establir-me en la trinxera més gran del nostre exercit.
BS – Vas estar tot el període de la guerra a les trinxeres o vas canviar d’aires?
RA – Com pots observar en la foto, jo només solia encarregar-me de l’atenció dels focs de l’armament i sempre vaig estar situat a la mateixa trinxera però cada 7 mesos arribaven altres soldats de reforç i ens deixaven un màxim de dues setmanes per visitar les nostres famílies.
BS – Això hem sembla una molt bona acció de part del vostre general, suposo, i recordes alguna experiència que et va afectar o que trobis interessant per compartir?
RA – Semblarà que no és dur de contar, però ho és encara que no hem fa res compartir-ho. El meu cosí, Julien Cudot Abarate, va arribar a la mateixa trinxera en la que jo estava uns 4 mesos després de començar la guerra i vam compartir totes les nostres activitats i temps lliure fins que un any antes d’acabar la guerra, el 26 de Març de 1917 els alemanys van atracar-se més que ninguna altra vegada a la nostra trinxera i Julien s’acabava d’enganxar el peu entre unes roques del refugi, va arribar-li una granada just devant seu, i jo i un parell de companys més vam presenciar la seva mort...
BS – Hem sap molt de greu. Està plorant? Bé Roman millor deixem-ho córrer, crec que les històries tràgiques s’han de guardar ben guardades, no creu?
RA – Snif... Ha estat un plaer poder comentar la meva història com a soldat retirat, fins una altra.
BS – Ha estat un plaer, cuidés molt que encara li queden anys de vida i fins la pròxima.

viernes, 23 de marzo de 2012

Quan tot anava de maravella...

El crack del 29:

El desastre més gran en mercat de valors de la història
La Borsa duia des de 1924 apuixant els seus valors sense aturar, sense cap motiu a diferencia de que la confiança en la bonança econòmica, mentre els crèdits bancaris augmentaven. S’havia creat una gran bombolla que en qualsevol moment podia explotar.


En aquesta imatge podem observar com allaus de persones es dirigeixen als bancs a extreure els seus diners ja que els rumors de les deutes d’altres persones i dels bancs van expandir-se molt ràpid, tant que ni els mateixos bancs varen poder recuperar-se.

Aquest fet es deu a que durant la Primera Guerra Mundial, els països en guerra, aliats amb EE.UU., comencen a ser escassos de producció van demanar ajuda als Estats Units que els va vendre armes i va enviar-los material per recuperar-se tan econòmicament com de totes les destrosses degudes a la guerra.

En acabar la guerra va reclamar els seus deutes, però encara els hi faltava temps per recuperar-se. En aquest moment va ser quant va aparèixer una gran oferta de feina ja que s’havia de vendre dins i fora del país americà, encara que va ser una inversió que més tard va ser recompensada amb una gran quantitat de diners.

Tothom que cercava feina la trobava, així que la gent es va poder anar comprant cases i independitzar-se. Aquest canvi va aparèixer a la vegada que el petroli, electrodomèstics com la radio o la nevera, els automòbils... Eren uns anys de prosperitat en que tothom era feliç i hi havia una gran interacció amb els diners i es podien invertir en accions de la Borsa.

Però es va donar que molta gent devia molts doblers als bancs degut a que la sobreproducció va fer que la gent es quedés sense feina i els bancs no van poder deixar tants de diners.
Llavors es va produir la cadena de la crisis i tot el que havia estat una bonança als anys 20, quan tot va arribar al seu límit va aparèixer un crack en l’economia, el Crack del 29.

domingo, 11 de marzo de 2012

La vida en aquests camps que mai floreixen.(Diari Personal)

 9 setembre 1937.


Començo a escriure aquest diari per el fet ocurregut el dia d'avui. 
La S.A. ha enviat a la meva família, conjuntament amb mi, Eisen Gross. Aquesta decisió d'enviar-nos a  Stutthof, un camp a prop de casa. 
La nostra ideologia, la nostra creença ens ha duit a aquest camp on poques coses, més que la desgracia hi floreix. 


25 setembre, 1937


Durant aquests llargs i monotons dies han anat arribant dia a dia més persones, totes elles, la gran part, portaven en el braç dret la cinta blanca amb l'estrella de David de 8 cm. 

La nostra rutina és controlada estrictament, qualsevol moviment d'indici de fuita detenen a la persona, llavors la porten a un habitació, on seguidament s'escolta un soroll impactant que es penetra dins la pell, sentint com cau al terra el cos de la persona.

El meu pare, Johnn Gross, s' esta posant dia a dia més malament; el seus peus estan inflats sofriguent bufolles. La meva mare, Marie Gross, tot el dia esta treballant en aquella fosca i freda fàbrica.
En quant a mi, al aixecar-me al mati l'únic que desitjo és que arribi la nit per poder tornar a somiar en un camp, però un camp on les flors tenen color.




8 octubre, 1937


Els dies van passant, res té color en aquest lloc, tot és fosc.
Els trens i camions replets de passatgers van arribant, cada vegada hi ha més gent, però molta de la que hi ha aquí,  molta d'ella esta malalta, d'altres moren de fam, pareix que no hi ha sortida.


Les grans jornades de treball que sens penetra dins els ossos, músculs, ens roba tota petita energia que mantenim dins els nostres cors.

La casa de la mort, aquella caseta on hi envien tota persona sospitosa, cada dia augmenta la seva entrada, poc a poc hi van enviant més persones. Nosaltres, el silenci sen's va apoderant i, entre nosaltres ens fa por parlar, la ideologia la tenim massa controlada per això vivim en silenci.




24 octubre,1937


La meva mare ha mort.
Escric per tal d'oblidar aquesta perdua. Això no té sentit, la vida mateixa no té sentit, estava amb ella, al costat, quan em va dirigir aquella paraula"T'estimo". Aquella dolça paraula sorgida de la seva dolça veu.
Ara, recordo aquells meravellosos moments en la nostra casa de la ciutat, el meu pare treballant en l'oficina, la meva mare a casa, en quant a mi, podia anar amb les meves amigues, totes juntes anaven a la botiga de llepolies, comprant lliurament. Elles, ara segueixen allà i jo aquí, amb el mateix que el primer dia.
Arribar aquí ha suposat acabar amb les nostres vides.


Vull sortir d'aquí.


5 de novembre,1937.


Comença l'hivern, el fred és glaçant, l'aigua cau per dins els edificis, els treballadors surten igual al camp, en canvi, els militars caminen tranquils amb les seves caputxes i armes, tapats per bé la seva roba, bé per alguna casa que tenen ells.


Estic començant a planejar la meva fuita, però esta tot tant controlat. Hi ha hagut gent que ho ha intentat, sols hi ha que travessar una barrera,llavors ja ets lliure. El problema, esta en arribar a la barrera, i sobretot, viure fora d'ella.


7 de novembre,1937.


Demà a la darrera hora del dia.
Aquesta serà l'hora on sortiré d'aquest camp. El meu pare, ja no surt del edifici de descans, ja vaig perdre la meva mare,no vull veure com també perd al meu pare.
Alomillor, no surt bé aquesta fugida, però ho he de intentar, si no ho intent hauré de viure per sempre en aquests camps.


Aquestes són les meves lletres, segurament el meu darrer record.


Som Eisen Gross, tinc 15 anys i soc jueva. Vull que quan tot aquest malson acabi, es recordi persona a persona la meva trista presencia.




Un diumenge tenyit de vermell. (Opinió).

Benvolguts lectors del Times of War, 

    Ens Situem al 9 de gener de 1905 quan una manifestació pacifica impulsada per els Bolxevics es dirigeix al Palau d' Hivern.


Aquesta població demandant un canvi en la seva vida laboral tenia l'objectiu de entregar al tsar una petició de millores laborals, en elles hi venien reflexades punts com per exemple la reducció d'hores, un augment del seu salari, etc.
En arribar allà, el que no volien trobar, van trobar i la persona que cercaven, a fora de la ciutat es trobava.El tsar per la seva seguretat havia abandonat la ciutat, i els civils es varen trobar un nombre de infants i soldats dels quals varen massacrar tot civil en moviment. El nombre de morts coneguts ascendeix a centenars.


Aquest dia, serà conegut com el famós diumenge sagnant.


Aquest dia, va ser la darrera xispeta necessària per donar les forces al poble per començar les seves revoltes.
El moviment de covard que va realitzar el tsar, personalment creiem que mostra la situació del poder, aquest poder que vol seguir dominant, seguir tenguent el seu poder però sense guanyar el seu poder.
És a dir, vol regnar sense el vot del poble, tot sota el seu domini.
Creiem, que el tsar en tos de guardar la seva identitat podria haver rebut al poble i com a mínim, mostrar un interès per el seu poble, segurament moltes coses i principalment moltes morts, s'haguessin evitat.

sábado, 11 de febrero de 2012

El temps va passant.

Passatemps.






1
2








3










4












5

6


























7




























8
































9













10






























11








12
13

































































































14






























15









































Horitzontal
2. Lennin pren les decisions amb el poble
5. Dinastia del Tsar
7. President dels Menxevics
8. Mà dreta de Lennin
9. Tsar
11. Lennin unifica Ucraïna, BieloRússia, Geòrgia,Armenia,Azerbaidjan i Rússia.
12. President dels Bolxevics
14. Bolxevics
15. Menxevics
Respostes
Vertical
1. Volia arribar al poder mitjançant la política
3. Dia que els revolucionaris es presenten al palau del tsar
4. Volia canviar la situació política rusa.
6. Volien contactar amb el Tsar
10. Tractat en el qual Rússia es retira de la 2Guerra Mundial
13. Nova Politica Economica

              2.CCP ( Consell Comissaris del Poble)                                  
              3.Diumenge-Sagnant                                                             
              4.POSDR ( Partir Obrer Social Demòcrata Rus)                   
              5.Romanov                                                                            
              6.ACR ( Assamblea Constituent Russa)                                  
              7. Molotov
              8.Trotski
              9.Nicolau-II
              10.BrestLitovsk
              11.URSS
              12.Lennin
              13.NEP
              14. Exercit-Roig
              15.Exercit-Blanc