9 setembre 1937.
Començo a escriure aquest diari per el fet ocurregut el dia d'avui.
La S.A. ha enviat a la meva família, conjuntament amb mi, Eisen Gross. Aquesta decisió d'enviar-nos a Stutthof, un camp a prop de casa.
La nostra ideologia, la nostra creença ens ha duit a aquest camp on poques coses, més que la desgracia hi floreix.
25 setembre, 1937
Durant aquests llargs i monotons dies han anat arribant dia a dia més persones, totes elles, la gran part, portaven en el braç dret la cinta blanca amb l'estrella de David de 8 cm.
La nostra rutina és controlada estrictament, qualsevol moviment d'indici de fuita detenen a la persona, llavors la porten a un habitació, on seguidament s'escolta un soroll impactant que es penetra dins la pell, sentint com cau al terra el cos de la persona.
El meu pare, Johnn Gross, s' esta posant dia a dia més malament; el seus peus estan inflats sofriguent bufolles. La meva mare, Marie Gross, tot el dia esta treballant en aquella fosca i freda fàbrica.
En quant a mi, al aixecar-me al mati l'únic que desitjo és que arribi la nit per poder tornar a somiar en un camp, però un camp on les flors tenen color.
8 octubre, 1937
Els dies van passant, res té color en aquest lloc, tot és fosc.
Els trens i camions replets de passatgers van arribant, cada vegada hi ha més gent, però molta de la que hi ha aquí, molta d'ella esta malalta, d'altres moren de fam, pareix que no hi ha sortida.
Les grans jornades de treball que sens penetra dins els ossos, músculs, ens roba tota petita energia que mantenim dins els nostres cors.
La casa de la mort, aquella caseta on hi envien tota persona sospitosa, cada dia augmenta la seva entrada, poc a poc hi van enviant més persones. Nosaltres, el silenci sen's va apoderant i, entre nosaltres ens fa por parlar, la ideologia la tenim massa controlada per això vivim en silenci.
24 octubre,1937
La meva mare ha mort.
Escric per tal d'oblidar aquesta perdua. Això no té sentit, la vida mateixa no té sentit, estava amb ella, al costat, quan em va dirigir aquella paraula"T'estimo". Aquella dolça paraula sorgida de la seva dolça veu.
Ara, recordo aquells meravellosos moments en la nostra casa de la ciutat, el meu pare treballant en l'oficina, la meva mare a casa, en quant a mi, podia anar amb les meves amigues, totes juntes anaven a la botiga de llepolies, comprant lliurament. Elles, ara segueixen allà i jo aquí, amb el mateix que el primer dia.
Arribar aquí ha suposat acabar amb les nostres vides.
Vull sortir d'aquí.
5 de novembre,1937.
Comença l'hivern, el fred és glaçant, l'aigua cau per dins els edificis, els treballadors surten igual al camp, en canvi, els militars caminen tranquils amb les seves caputxes i armes, tapats per bé la seva roba, bé per alguna casa que tenen ells.
Estic començant a planejar la meva fuita, però esta tot tant controlat. Hi ha hagut gent que ho ha intentat, sols hi ha que travessar una barrera,llavors ja ets lliure. El problema, esta en arribar a la barrera, i sobretot, viure fora d'ella.
7 de novembre,1937.
Demà a la darrera hora del dia.
Aquesta serà l'hora on sortiré d'aquest camp. El meu pare, ja no surt del edifici de descans, ja vaig perdre la meva mare,no vull veure com també perd al meu pare.
Alomillor, no surt bé aquesta fugida, però ho he de intentar, si no ho intent hauré de viure per sempre en aquests camps.
Aquestes són les meves lletres, segurament el meu darrer record.
Som Eisen Gross, tinc 15 anys i soc jueva. Vull que quan tot aquest malson acabi, es recordi persona a persona la meva trista presencia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario