Pocs Supervivent Soporten Els Records

Avui, des dels establiments periodístics Brownsis S.L. mostrem les experiències de    Roman Abarate, registrades durant una entrevista duta a terme farà ja uns 15 anys aproximadament, un dels soldats que va lluitar per la seva pàtria a les trinxeres francesa durant la Primera Guerra Mundial.

Brownsis – Bon matí Abarate, presentat.

Roman Abarate – Bon matí, hem dic Roman Abarate, tinc 87 anys i visc a Clermont des de que vaig néixer.

BS – Perfecte, així com veiem a la foto, podries explicar-nos si la teva forma física va ser una de les aptituds que van determinar la teva supervivència?

RA – Doncs, si. Durant el servei militar solia ser el millor soldat en tots els aspectes, no només en l’estat físic, també psicològic. Degut a això, suposo, vaig ser el primer dels meus companys en rebre les indicacions del govern militar francès per atendre les seves necessitats respecte als conflictes que estaven apunt de passar entre Alemanya i els nostres aliats.

BS – Podries detallar-nos aquestes indicacions?

RA – El govern militar hem va enviar una carta un mes antes de començar la primera de les batalles, rondant la meitat de Juny, en la qual s’hem deia que hem dirigís a Paris on vaig establir-me en la trinxera més gran del nostre exercit.

BS – Vas estar tot el període de la guerra a les trinxeres o vas canviar d’aires?

RA – Com pots observar en la foto, jo només solia encarregar-me de l’atenció dels focs de l’armament i sempre vaig estar situat a la mateixa trinxera però cada 7 mesos arribaven altres soldats de reforç i ens deixaven un màxim de dues setmanes per visitar les nostres famílies.

BS – Això hem sembla una molt bona acció de part del vostre general, suposo, i recordes alguna experiència que et va afectar o que trobis interessant per compartir?

RA – Semblarà que no és dur de contar, però ho és encara que no hem fa res compartir-ho. El meu cosí, Julien Cudot Abarate, va arribar a la mateixa trinxera en la que jo estava uns 4 mesos després de començar la guerra i vam compartir totes les nostres activitats i temps lliure fins que un any antes d’acabar la guerra, el 26 de Març de 1917 els alemanys van atracar-se més que ninguna altra vegada a la nostra trinxera i Julien s’acabava d’enganxar el peu entre unes roques del refugi, va arribar-li una granada just devant seu, i jo i un parell de companys més vam presenciar la seva mort...

BS – Hem sap molt de greu. Està plorant? Bé Roman millor deixem-ho córrer, crec que les històries tràgiques s’han de guardar ben guardades, no creu?

RA – Snif... Ha estat un plaer poder comentar la meva història com a soldat retirat, fins una altra.

BS – Ha estat un plaer, cuidés molt que encara li queden anys de vida i fins la pròxima.